L’endemà

espai 1

Foto: Jordi Corachán, Gramenet 2.0

L’acte d’ahir no va resultar protocolari  perquè la sintonia dels assistents  –familiars, companys, amics i amigues– va convertir-lo en una trobada festiva i joiosa. La llàstima és que un cop finit, ni el lloc ni l’horari facilitaren que la trobada continués, quan el més bonic de sessions com la d’ahir és que la gent es veu i enraona. Uns quants, els més reticents a marxar, sí vam allargar la trobada en el bar Alegria, de la plaça del Rellotge, com havíem fet tantes vegades, fa una cinquantena d’anys. Molts deien “ens hem de trobar en un sopar”, i sí, es va acordar que ho farem.

L’Alfons, després que Messi hagués marcat el primer gol del Barça i algú ens ho digués, va reclamar silenci perquè jo respongués a la pregunta que m’havia fet l’Agustina, de com havia viscut la sessió. Vaig confessar que havia preparat una intervenció estructurada i meditada però, com que no sabia com es desenvoluparia (quina gent vindria ni com l’hauria organitzat l’Ajuntament), vaig decidir que em deixaria portar pel cor, fiant que el que penso i sento, tot contemplant el rostre dels assistents, em faria trobar les paraules i el to adients.

En vaig quedar content: del fair play amb l’alcaldessa (tot i que estic d’acord que el discurs sobre al cuina “no tocava”), i em complagué la sintonia que em sembla que vam poder captar de tots plegats. Jo parlava  amb paraules i els assistents s’expressaven amb la seva molt comunicativa presència. I em va agradar introduir el record del meu pare i, especialment, el de la meva mare, perquè els assistents també se’ls fessin seus. No cal dir que vaig sentir un gran goig d’evocar l’experiència viscuda al Fondo, a partir de la nostra parròquia, físicament tan a prop de la Biblioteca. Allò que vam viure és un exemple de la gran epopeia que ha estat per a Catalunya la immigració, amb potser dos milions de persones marcades pel sofriment i per l’esperança. I em fa content que l’adjudicació del nom es complementi amb la creació de l’espai Jaume P. Sayrach / Fòrum-Grama, cridat a ser molt més que un lloc per a la recuperació històrica, sinó a convertir-se en plataforma de treballar amb els veïns, a favor del Fondo d’avui.

Els meus sentiments? D’agraïment. De joia. D’haver afermat amb tantes persones els ideals utòpics que portem al cor.

espai 2

espai 3

festa joc

Anuncis
Publicat dins de Dia a dia | Deixa un comentari

El nom de la mare

mmm

La meva mare (primera de l’esquerra) amb la seva mare, germanes i germà

A la consideració que vaig escriure ahir respecte del sentiment desagradós que en un principi em produí la nominació de la sala de la Biblioteca del Fondo amb només el meu nom, hi afegeixo un altre motiu. Per superar que no s’al·ludeixi explícitament la gent del Fondo, la solució de l’espai com a “lloc” des on  treballar per la memòria del passat, i per l’actual gent que viu al barri, em satisfà prou. En camvi em costa acceptar que no hi aparegui el cognom matern. És una qüestió que arrossego de sempre, i em sap greu, perquè els cognoms serveixen per recordar els pares, concretament el pare i la mare. En el meu cas, havent perdut la mare quan jo era molt petit, tinc més raons per fer-la present, també a través d’una cosa simple com és un cognom.

Ja ho pensava quan era al col·legi, quan signava els escrits amb una firma quilomètrica: Jaume Patriç Sayrach Fatjó dels Xiprers. La pràctica em va dur a la seva simplificació. El cognom matern va caure i el Patriç ha quedat reduït a una P, seguida d’un punt. I no cal dir que aviat vaig abandonar els recargolaments infantil de la rúbrica, que vaig copiar d’un admirat professor de literatura, l’esculapi Josep Poch.

Pensant en la meva mare, quan vam iniciar la col·lecció de llibres del Fòrum la vaig ficar en l’editorial fantasma, fent-la constar en els crèdits; per això en els quinze llibres que hem publicat, surt l’epígraf “Fons Montserrat Fatjó dels Xiprers”. En realitat, el capital al qual s’al·ludeix va ser una  aportació de 250.000 pessetes, la part que em va tocar d’una minsa herència (que havia quedat perduda no sé on). Un meu germà hi afegí la part que li tocà a ell. Les 500.000 pessetes d’aquest fons ens serviren per “somiar”, com la noieta del conte de la lletera, de fer una cosa gran, però el cost d’un sol llibre puja força més que la quantitat del fons.

Però queda la seguretat que a una mare la fa més feliç les coses bones del fill que cap altra cosa. És un pensament que m’acompanya sempre i que tindré present la tarda d’avui.

Publicat dins de Dia a dia | 2 comentaris

Arran del nom

1

Em toca parlar del bateig, amb el meu nom, de la sala d’actes de la Biblioteca del Fondo. Les primeres paraules han de ser d’agraïment per el grup d’amics i amigues que amb tenacitat i carinyo ho han promogut, i per les persones i entitats que hi van donar suport. La idea, que vaig conèixer quan la cosa ja estava gairebé cuinada, no em va agradar. Sempre he pensat que els premis i els homenatges tenen alguna cosa d’injustos. Deguts en bona mesura a l’existència de la plusvàlua, recauen en persones a les que, en general, la situació social les ha afavorit, de forma que fàcilment sobresurten en liderats “vistents” i normalment més valorats per la societat. Com en el meu cas. Una pila d’anys estudiant mentre que les persones amb les que em vaig trobar al Fondo, ja de molt jovenetes havien hagut d’entrar en el dur i absorbent món laboral.

Però sent les coses com són, he acceptat els arguments dels amics. “Rere del teu nom són aquells temps que evoquem, i dels que salvem la memòria”. I entenc, també, un segon raonament, per mi de molt pes: “sigui com sigui que arribessis a la funció responsable d’una parròquia, no te’n vas lucrar i vas pensar en els altres, de manera que el teu treball va ser positiu, i amb la nominació t’ho volem agrair”.

Doncs, d’acord. Però que la cosa no quedi en unes lletres fredes, inermes i mudes, penjades a la paret, ni es restringeixi a uns possibles mèrits unipersonals. Per aixo vaig demsanar que el rètol es complementi amb la creació d’un espai, el nostre espai, des del qual treballarem per mantenir i recuperar la memòria d’aquells anys, també dels anteriors i, naturalment, dels nouvinguts d’ara.  Un espai des d’on puguem contribuir a fer que els nous veïns i veïnes que han arribat de tants llocs del món, se sentin a gust a Santa Coloma i ‘integrin plenament en la nostra societat. D’aquesta manera, per mi, la creació de l’espai JPS/Fòrum-Grama és com un segon enviament al Fondo.

I confesso que quan des del hall de la nova Biblioteca veig, tan ap prop, la “meva”, parròquia, sento molta alegria.

Publicat dins de Dia a dia | Deixa un comentari

La natura a prop

prim 1

Vorejant el ru, camí de Montcada

Estem a Santa Coloma a només sis graus sobre zero, de temperatura. El dia apareix tapat, grisós, com confirmant les previsions dels meteoròlegs que dema és probable que la neu baixi fins a la costa. Em sorprèn el contrast amb el dia que va fer ahir, i diumenge, uns dies tan clars, amb una llum tan neta i un cel tan transparent, que no em vaig saber estar d’anar al riu i seguir, llera amunt, fins als límits amb Montcada. Sempre ho dic: si hi ha un preu que em costa de pagar per haver triat treballar a Santa Coloma és l’allunyament de la natura. ¡Quin daler que sento quan veig el Pirineu nevat! O quan des de la meva finestra albiro, en dies assolellats, la miqueta de mar que dos queixals que han quedat en la rastellera de cases de l’horitzó em permten de veure, inflat pel blau esclatant!

Precisament fa uns dies que vaig començar la lectura del dietari de Josep Pla, unes notes escrites dia a dia en una agenda minúscula, gairebé taquigràficament, que Destino ha publicat amb el títol La vida plena. Notes per a tres diaris, que són plenes d’al·lusions a la naturaM’adono  de quina forma tan viva s’hi identificava, i com agraïa haver pogut establir-se en el mas de Llofriu. “Aquesta casa –escriu– m’ha Salvat la vida”, pel paisatge i per “la solitud i el silenci del mas.” Quasi no hi ha cap dia que no faci una referència al temps, o als camps, al clima, als menjars del país. “A mitjana tarda es posa a ploure, una pluja menuda, insidiosa, que mulla. Quina delícia. Totes les plantes semblen reviure”. O sobre la llum: “La llum deliciosa, madura, daurada, d’aquesta hora”. Ell vivia en ple Empordà. Després d’una excursió que l’ha dut a Esponellà, exclama: “És el país més bonic del món”.

La natura té la virtut d’eixamplar tot el nostre ésser. Ens penetra pels sentits  i se’ns obre a la mirada, alhora que fa que l’esperit s’expandeixi i s’integri en el paisatge. La natura és el nostre medi originari, el qual, al mateix temps que ens fa de casa, ens conforma i modula el nostre paisatge interior. Per això estimem tant els llocs de la nostra infantesa!, i els recordem amb enyorança.

I com que la natura és un tot, amb unes dimensions que ens depassen, ens introdueix en el misteri basardós del món. Sentim la nostra petitesa alhora que ens adonem de formar part del vast univers.

prim 2

 

prim 3 copia

Publicat dins de Dia a dia | Deixa un comentari

Més enllà del nom

espai s

Biblioteca del Fondo. Expositor amb llibres d’edicions Fòrum-Grama

Esmentar-ho em neguiteja; com si portés una camisa que no em fa el pes. Però les coses són com són i si no es torcen, el  dimecres 11 de febrer la sala d’actes de la biblioteca del Fondo rebrà el meu nom. L’Ajuntament ha pres aquesta decisió després que una bona colla de conciutadans haguessin estat movent-se perquè la biblioteca del populós barri portés el meu nom. Rere la meva candidatura hi havia gent del Fondo –antics joves i adults que s’aplegaven entorn de la parròquia i d’entitats que van néixer sota el seu suport, com el Centre Amigos del Fondo, Grama i l’Associació de Veïns–, als quals s’ajuntà un grup de persones de Gent, guanyades “a la causa” per l’amic Fermín, que argumentava que ell s’inicià en la lectura gràcies a la  Biblioteca Popular que funcionava en la nau de l’església.

Quan vaig saber que s’havien dut les firmes a l’Ajuntament em va saber greu, i en certa manera m’hi vaig oposar. Qüestions personals a part, als amics i amigues que impulsaren la nominació (entre els quals els animosos Eugeni, Alfons, Agustinai Manel…), i al Fermín (que convencé companys seus de Gent que s’hi adherissin, adduint que ell s’havia aficionat a llegir gràcies a la Biblioteca Popular (*) que vam crear en la nau de la parròquia del Fondo), que em basava en què actualment ben poca gent del barri em coneix i que, d’aquí a un temps, seré totalment un desconegut. En canvi, el barri sempre existirà i, si se’l relaciona amb la biblioteca, guanyarà prestigi.

La resposta dels amics em commogué. Em van parlar d’agraïment i d’estimació, i del molt que per a ells van significar aquells anys, i que rere el meu nom s’evocaria tot allò. Una anys magnífics, un procés social i fins i tot eclesial, ben vigent avui. Per això vaig acabar acceptant la proposta alternativa que l’Ajuntament els oferí al rebutjar-los la sol·licitud; decidiren que el meu nom el posarien a la sala d’actes. Ho vaig acceptar amb una condició: que a més de penjar a la paret el nom es creés un espai (lligat a la sala) com a seu del meu llegat i, sobretot, pensant que aquest “lloc” pogués convertir-se en una plataforma d’activitats a favor del barri del Fondo. Un espai del qual se’n fa responsable Fòrum-Grama.

No us negaré que això em fa molta il·lusió, ara que he entrat de ple en l’etapa crepuscular. Ho veig com una manera d’allargar la presència i complicitat amb la meva gent, els amics i amigues d’ahir i d’avui  i, per què no?, de demà passat.

(*) nota: si voleu llegir una glossa sobre la Biblioteca Popular del Fondo, cliqueu el número 217 en la casella de cerca, de la columna del costat.

Publicat dins de Dia a dia | Deixa un comentari

“Les coses que passen no tornen més”

tv 1

tv 2

tv 3

Vaig mantenint el Prímula tot esperant enllestir el nou blog, en el que hi haurà una secció en la que, quan algun fet em suggereixi un comentari, el pugui penjar. Però no serà la secció principal, ni apareixerà cada dia, com he vingut fent fins fa poc.

El comentari d’avui gira entorn de dos programes que he vist a TV3. El primer, dedicat a l’assetjament escolar. Tots n’hem sentit a parlar més d’un cop, d’això. Els Trenta Minuts d’avui no és un documental “savi” obre el tema però sí un relat humà i emotiu. Noies i nois donant la cara han parlat del molt que han patit, a l’escola, en ser víctimes del maltracta dels companys, de les burles, del menysteniment i fins i tot de les agressions físiques. I això –ha comentat una psicòloga- just quan la personalitat d’aquests noiets i noietes s’està construint. ¿Podem imaginar quines seqüeles poden deixar en aquestes personetes, quan s’està construint la seva personalitat? Una de les nenes assetjades no ho va resistir i es llevà la vida…

L’altre programa és el de l’Oms, El convidat. El personatge triat avui era Jaume Marsé, un home de classe mitjana que cursà la carrera de periodisme però que l’alcoholisme l’arrossegà a la indigència. Ara viu en la residència de l’obra social Arrels, i se sent agraït i fins i tot feliç. L’Oms li pregunta si  no li agradaria reprendre els lligams amb la família. Jaume Marsé li contesta que hi ha coses que, “un cop han passat ja no tornen mai més”. “És com quan un pont cau; ja no es refà, se n’ha de construir un de nou”. Impressionat per aquesta mena d’ataràxia, Oms li ha preguntat si no li queda ni una foto de l’Amparo, del seu fill, dels pares… La resposta no podia ser més contundent: “En tenia algunes però dormint al banc em van robar la bolsa on ho tenia tot; em vaig quedar sense res, també sense les fotos”.

Gent pobre, gent que pateix… El documental de manera discreta es passeja pel món lumpen de Barcelona. “Un món que no veiem perquè les coses que no ens agraden, no les mirem”. Que bé que ens les mostri la televisió, i amb l’empatia encomanadissa d’el convidat.

Publicat dins de Dia a dia | Deixa un comentari

Llibertat i sentit comú

mh 1

mh 2

mh 3

És delicat, parlar del tema, però ho faig. Em refereixo al conflicte que es pugui donar entre la llibertat d’expressió i el respecte als altres. La llibertat d’expressió és un dret de totes les persones. Però, com qualsevol dret individual, quan s’exerceix en una col·lectivitat pot tenir un límit, derivat del respecte als altres. De facto, ho contemplem en un munt de coses. Les expressions masclistes, l’elogi del nazisme, la incitació a la violència, passejar nu per la Rambla, assistir al Liceu amb bikini… ¿no són coses no acceptades?

L’àmbit de la llibertat d’expressió es mou condicionat per la societat. Coses que contradir-les avui no té cap conseqüència, segles enrere produïen guerres salvatges. Quantes lluites i quantes morts, arran de les disputes de religió entre els mateixos cristians, catòlics contra protestants, cristians occidentals contra cristians orientals!

¿És que un diari o un web que accepta escrits dels lectors no censura els que són ofensius? En principi diria que som lliures i que hem de defensar la llibertat d’opinió “de totes totes”, com a dret inalienable que és, però una altra cosa és la pràctica (i en coses intranscendents), en què les virtuts del respecte, de la prudència i també el sentit de l’oportunitat, poden modular-lo. ¿No hi ha coses que no les mostrem als nens perquè no los entendrien, o imatges i notícies que advertim als espectadors que els poden “ofendre”? De fet no caldria cap prohibició sinó que hauria de bastar el sentit comú. Més, quan –com passa amb les caricatures de Mahoma– exercir aquest dret caus uns efectes tan perniciosos com la crispació, l’odi, la mort… i l’enfrontament de dues civilitzacions.

A part que les persones que no han descobert la llibertat les atraurem més dialogant i amb simpatia que no pas ferint-les.

Publicat dins de Dia a dia | 1 comentari