La natura a prop

Vorejant el ru, camí de Montcada

Estem a Santa Coloma a només sis graus sobre zero, de temperatura. El dia apareix tapat, grisós, com confirmant les previsions dels meteoròlegs que dema és probable que la neu baixi fins a la costa. Em sorprèn el contrast amb el dia que va fer ahir, i diumenge, uns dies tan clars, amb una llum tan neta i un cel tan transparent, que no em vaig saber estar d’anar al riu i seguir, llera amunt, fins als límits amb Montcada. Sempre ho dic: si hi ha un preu que em costa de pagar per haver triat treballar a Santa Coloma és l’allunyament de la natura. ¡Quin daler que sento quan veig el Pirineu nevat! O quan des de la meva finestra albiro, en dies assolellats, la miqueta de mar que dos queixals que han quedat en la rastellera de cases de l’horitzó em permten de veure, inflat pel blau esclatant!

Precisament fa uns dies que vaig començar la lectura del dietari de Josep Pla, unes notes escrites dia a dia en una agenda minúscula, gairebé taquigràficament, que Destino ha publicat amb el títol La vida plena. Notes per a tres diaris, que són plenes d’al·lusions a la natura. M’adono  de quina forma tan viva s’hi identificava, i com agraïa haver pogut establir-se en el mas de Llofriu. “Aquesta casa –escriu– m’ha Salvat la vida”, pel paisatge i per “la solitud i el silenci del mas.” Quasi no hi ha cap dia que no faci una referència al temps, o als camps, al clima, als menjars del país. “A mitjana tarda es posa a ploure, una pluja menuda, insidiosa, que mulla. Quina delícia. Totes les plantes semblen reviure”. O sobre la llum: “La llum deliciosa, madura, daurada, d’aquesta hora”. Ell vivia en ple Empordà. Després d’una excursió que l’ha dut a Esponellà, exclama: “És el país més bonic del món”.

La natura té la virtut d’eixamplar tot el nostre ésser. Ens penetra pels sentits  i se’ns obre a la mirada, alhora que fa que l’esperit s’expandeixi i s’integri en el paisatge. La natura és el nostre medi originari, el qual, al mateix temps que ens fa de casa, ens conforma i modula el nostre paisatge interior. Per això estimem tant els llocs de la nostra infantesa!, i els recordem amb enyorança.

I com que la natura és un tot, amb unes dimensions que ens depassen, ens introdueix en el misteri basardós del món. Sentim la nostra petitesa alhora que ens adonem de formar part del vast univers.