L’endemà

Foto: Jordi Corachán, Gramenet 2.0

L’acte d’ahir no va resultar protocolari  perquè la sintonia dels assistents  –familiars, companys, amics i amigues– va convertir-lo en una trobada festiva i joiosa. La llàstima és que un cop finit, ni el lloc ni l’horari facilitaren que la trobada continués, quan el més bonic de sessions com la d’ahir és que la gent es veu i enraona. Uns quants, els més reticents a marxar, sí vam allargar la trobada en el bar Alegria, de la plaça del Rellotge, com havíem fet tantes vegades, fa una cinquantena d’anys. Molts deien “ens hem de trobar en un sopar”, i sí, es va acordar que ho farem.

L’Alfons, després que Messi hagués marcat el primer gol del Barça i algú ens ho digués, va reclamar silenci perquè jo respongués a la pregunta que m’havia fet l’Agustina, de com havia viscut la sessió. Vaig confessar que havia preparat una intervenció estructurada i meditada però, com que no sabia com es desenvoluparia (quina gent vindria ni com l’hauria organitzat l’Ajuntament), vaig decidir que em deixaria portar pel cor, fiant que el que penso i sento, tot contemplant el rostre dels assistents, em faria trobar les paraules i el to adients.

En vaig quedar content: del fair play amb l’alcaldessa (tot i que estic d’acord que el discurs sobre al cuina “no tocava”), i em complagué la sintonia que em sembla que vam poder captar de tots plegats. Jo parlava  amb paraules i els assistents s’expressaven amb la seva molt comunicativa presència. I em va agradar introduir el record del meu pare i, especialment, el de la meva mare, perquè els assistents també se’ls fessin seus. No cal dir que vaig sentir un gran goig d’evocar l’experiència viscuda al Fondo, a partir de la nostra parròquia, físicament tan a prop de la Biblioteca. Allò que vam viure és un exemple de la gran epopeia que ha estat per a Catalunya la immigració, amb potser dos milions de persones marcades pel sofriment i per l’esperança. I em fa content que l’adjudicació del nom es complementi amb la creació de l’espai Jaume P. Sayrach / Fòrum-Grama, cridat a ser molt més que un lloc per a la recuperació històrica, sinó a convertir-se en plataforma de treballar amb els veïns, a favor del Fondo d’avui.

Els meus sentiments? D’agraïment. De joia. D’haver afermat amb tantes persones els ideals utòpics que portem al cor.