Cam Zam, una reivindicació pendent

Penjo aquí un escrit que vaig publicar sobre Can Zam, despés que es va conèixer l’informe que l’alcalde Bartomeu Muñoz va encarregar a un equip d’experts. Amb aquest article enceto la secció del meu blog, dedicada a la nostra ciutat.

Per fi ha arribat l’informe dels experts. El lector recordarà que la decisió de formar la comissió d’experts va néixer quan, en el ple de l’Ajuntament de 29 de gener de 2003, les entitats agrupades en la Plataforma en defensa de la Serra de Marina urgien al govern municipal que posés en marxa el debat ciutadà, feia temps reclamat i promès. Llavors, l’alcalde va sorprendre els presents inventant-se hàbilment una comissió d’experts, que hauria de dir què convenia fer a Can Zam. Amb l’estratagema s’aconseguia retardar el debat i guanyar temps perquè els ànims s’afluixessin i, potser, per si posant per davant un projecte de gent sàvia, es podia fer a Can Zam el que ja hi havia el propòsit de fer.

Les comissions d’experts

L’antic director de serveis municipals de Santa Coloma, l’arquitecte Ferran Navarro, en una conferència al Masfonollar va afirmar que si a ell li haguessin nomenat una comissió d’experts quan era a l’Ajuntament, no l’hauria acceptat o hauria dimitit. “¿Qui millor que els que viuen i treballen en el propi lloc saben què s’hi ha de fer?”, va dir.

No van faltar les veus entre la ciutadania que van denunciar la trampa que pot amagar una comissió semblant. D’aquest tipus de comissions Joan Oliver, a l’AVUI de 25 de febrer passat, escrivia (encara que referint-se al Carmel): “Les comissions d’experts mai no serveixen per aclarir res ni per prendre cap decisió.” “Com que els suposats savis tenen molt clar que qui paga mana [cal dir que en el nostre cas no cobren], sempre acaben recomanant el que vol que recomanin qui els contracta”. Amb tot, si l’entrega del dictamen serveix per desencallar el procés i encetar el debat, benvingut sigui. Ara es compta amb unes idees acceptades per l’Ajuntament a partir de les quals es podrà parlar dels terrenys de Can Zam i de què s’hi farà.

El dictamen

El dictamen dels experts s’ha donat a conèixer solemnement. En aquestes coses les aparences valen tant com el contingut. Els altres partits i la Plataforma es queixen que primer s’hagués donat a conèixer a la premsa, però en aquests moments se n’ha fet prou difusió perquè es pugui afirmar que la població en pot tenir una idea.

El dictamen consta de poc més de dotze pàgines i un plànol, en què apareixen pintats de color els llocs on es recomana actuar: per crear-hi verd, o per remodelar l’espai, esponjant-lo i fent-hi habitatge. I ofereix un conjunt d’idees generals: que Can Zam és l’última gran oportunitat urbanística de Santa Coloma, que el destí dels terrenys s’ha de decidir contemplant la ciutat en el seu conjunt, i que a Can Zam s’hi ha de fer un parc urbà, ben comunicat, sense habitatge, i que desperti les ganes d’anar-hi.

En realitat, però, la sensació que un treu del dictamen és que no afegeix res que ja no s’hagués estat dient. En tot cas dóna a les idees que he ressenyat unes ratlles amunt, el valor i l’autoritat que l’Ajuntament ha volgut atribuir a aquesta comissió d’experts. En aquest sentit, les entitats agrupades en la Plataforma en defensa del Parc han rebut positivament que es parli d’un parc frondós, que s’hi exclogui la vivenda i que es qüestionin les vies de circulació, en especial el carrer Gènova. També recullen amb satisfacció que en el dictamen s’advoqui per completar la part ja feta del parc -la primera fase- que havia estat molt criticada per diverses entitats per la seva poca frondositat, per l’excés de ciment i duresa del sòl, com igualment pel seu pobre disseny.

Aspectes discutibles

Dues propostes concretes del dictamen estan cridades a aixecar l’oposició: una d’elles és la de traslladar-hi el camp de futbol que actualment es troba al costat del riu, entre els barris de Santa Rosa i el Raval. I l’altra, la partició del jardí Moragues per fer-hi passar pel mig la carretera de la Roca, destinant la part alta a habitatge. Respecte del possible trasllat del camp de futbol, el mateix alcalde va avançar que no hi està d’acord.

Idees de fons: un parc urbà

Però el més discutible del dictamen, per la deriva que pot propiciar, són les idees de fons que enunica el document. La primera d’elles –després de la descripció que es fa dels distints conceptes de verd que pot tenir una ciutat (carrers arbrats, places, jardins, parcs urbans i parcs forestals [hi falta la modalitat del verd als balcons i als terrats]), és l’afirmació que una ciutat com Santa Coloma ha d’anar alerta perquè, suposant que es doti d’un gran parc, això mateix pot girar-se-li en contra si no té diners per mantenir-lo.

Xoca, aquest punt, perquè prou bé que es manté el parc Fluvial, ben onerós, mitjançant diner europeu, i perquè  Can Zam és un parc metropolità. Si Barcelona, que ja té molts parcs, es permet projectar-ne encara d’altres, i de més grans, com a capital metropolitana que és ¿no s’haurà de fer càrrec del parc “metropolità” de Santa Coloma?

En el mateix dictamen es diu que Can Zam frueix d’una centralitat excepcional, a peu d’autopista i amb la possibilitat d’arribar-hi amb metro (a Santa Coloma hi haurà sis boques), al mig d’una conurbació metropolitana excel•lent. Doncs ¿què s’oposa a dotar aquest sector d’un parc “metropolità” digne, gran i bonic? No oblidem que tothom ha recomanat que Santa Coloma  tingui alguna centralitat metropolitana. Un bon parc ho seria, i no sols requalificaria positivament la nostra ciutat, sinó l’entorn immediat.

L’atracció del parc

ha de ser el propi parc

Els experts insisteixen en la necessitat que al parc hi hagi prou coses perquè els ciutadans se sentin cridats a anar-hi. Hem de recordar que la primera atracció d’un parc és el parc mateix, la seva frondositat i la possibilitat d’oferir un àmbit on sigui possible trobar natura, respirar calma i silenci. I tractant-se d’un parc que just si arribaria a les vint hectàrees (si s’hi afegien els terrenys encara lliures), un cop consolidada la zona esportiva i d’equipaments, ben poca cosa més hi cabrà. I si se’l deixa en les 10 hectàrees actuals, serà un parc insuficient per Santa Coloma. Òbviament s’hi podrien posar serveis relacionats amb el parc (que caldrà concretar), cosa molt diferent de convertir el terreny en comodí per a tot. Però l’atracció principal ha de ser el parc mateix, la seva riquesa vegetal, i els itineraris que s’hi creïn.

El verd repartit

Una altra idea de fons que apareix en el dictamen és que el verd ha d’arribar a tota la ciutat i no pas concentrar-lo “només” en un sol lloc. És una idea irreprotxable, tant, que és segur que si un gran parc urbà comportés que no es pot dotar la ciutat del verd de proximitat, ningú defensaria el parc. El Pla Popular ja reclamava una plaça i una rambla per a cada barri, però això no li impedia reivindicar els grans parcs urbans de Can Zam, del Motocròs, del Riu; i el parc forestal del turó del Pollo. De fet, l’esponjament de la ciutat l’Ajuntament ja l’està fent amb operacions com la del Front Fluvial del Raval, sense recórrer a altres terrenys: s’han tirat a terra cases baixes i juxtaposades per construir en alçada, alliberant terreny per a equipaments i zona verda. Es podrà discutir si a l’hora de fer pisos se’n fan en excés (al Raval, dels 200 inicials s’ha passat als 400),  caldrà vigilar que rere d’operacions qualificades d’esponjament no s’augmenti amb excés la densitat demogràfica i, sobretot, que no s’hi amagui l’especulació immobiliària. La idea d’esponjar ja l’havia sostingut l’enyorat arquitecte Xavier Valls, pare del Pla Popular.

Cal un dibuix de la ciutat i parlar de projectes concrets

El plànol que acompanya el dictamen serveix per recordar que hi ha zones deficitàries; però un dibuix tan simple no valida, “d’entrada”, cap proposta per ubicar res a Can Zam. Davant l’“última oportunitat” de tenir un autèntic parc urbà –“relativament gran”, verd i frondós-, no s’ha de donar via a cap proposta si abans no es concreta i s’estudia el seu impacte. Avui els ajuntament tenen prou mitjans per dibuixar amb detall com quedaran els projectes. Cal reclamar el dibuix (no dic el projecte tècnic) de tota la ciutat perquè sapiguem, més enllà de les idees generals, de què s’està parlant quan s’invoquen les remodelacions a determinats llocs, que requeririen usar els terrenys de Can Zam. I, en tot cas, que es raoni “per què” –suposadament!- el parc “gran” que es reclama les impediria.

La participació

La tercera cosa a dir fa referència a com es vol dur a terme el debat ciutadà. Es diu que es crearà una comissió dependent del Consell de Ciutat. I que es triaran ciutadans pel sistema aleatori emprat  en la designació dels membres de les meses electorals. Aquí cal preguntar, en primer lloc, si queda prou garantida l’eficàcia del Consell Ciutadà, sabuda l’escassa operativitat real que té, a part del pes enorme que en el seu si hi tenen els polítics i els tècnics municipals. Mancances, aquestes, que es traslladaran a les comissions que dimanin del Consell. Com que el procés el dirigirà l’Ajuntament, hi ha el risc que fins i tot servant les aparences democràtiques es faci un debat absolutament condicionat per l’administració. Justament en la mateixa data que aparegué l’escrit de Joan Olivé citat més amunt, hi ha un article de Salvador Cardús sobre l’hegemonia del poder, que hauríem de tenir en compte: “ l’eficàcia del poder –escriu- rau en el fet que pugui dissimular el seu caràcter coercitiu a través d’un consens social que el faci volgut”. Avui l’Ajuntament disposa dels principals mitjans per arribar a l’opinió pública. Té el Full informatiu .-darrerament ampliat amb l’extra mensual-, torna a posar en circulació la seva revista, es pot adreçar al domicili de tots els ciutadans amb les seves cartes i comunicats, i presideix les comissions que crea… Al costat d’un desplegament tan vast, les entitats i ciutadans ¿quins canals tenen per vehicular les seves opinions?

Recollir totes les veus

i establir un calendari obert

Si els terrenys de Can Zam són una oportunitat excepcional per la ciutat –com diuen els experts i diu l’Ajuntament-, el debat en torn del seu futur és una ocasió no menys excepcional. L’Ajuntament, i també les entitats preocupades per Santa Coloma, han d’estar a l’alçada d’aquesta circumstància, i tots han d’esforçar-se a corregir la defectuosa i tímida participació existent. Pot ser bo que totes les veus es trobin en una assemblea conjunta; però cal tenir present que el lloc “natural” des del que la societat civil fa la seva participació –és a dir, des d’on emet les crítiques i proposa les seves opinions- és a l’interior de les mateixes entitats, i a través dels seus mitjans d’expressió.

L’Ajuntament ha d’escoltar aquestes veus, recollir-les i donar-los publicitat. Més, encara: ha de facilitar que apareguin en els mitjans de què disposa l’administració, almenys amb el mateix relleu que amb el que expressarà les seves; altrament, la informació municipal no deixarà de ser mera propaganda.

Resumint

1.- Es parteix d’un desideràtum interioritzat en l’imaginari col•lectiu: “Necessitem i volem un parc gran, urbà, verd i frondós, que millori la ciutat i elevi la nostra autoestima de colomencs”. Aquesta reivindicació no ha d’oposar-se, en principi, a una altra d’igualment justa i antiga: hi ha d’haver arbres als carrers, i places i jardins a tots els barris.

2.- El parc és metropolità, i frueix d’una excel•lent connexió. D’ell de n’haurà de beneficiar Santa Coloma i els barris limítrofs. La seva construcció i manteniment no ha de ser una situació onerosa per la ciutat sinó que ha de sufragar-se com els altres parcs metropolitans, igual que el parc Fluvial i el de la Serra de Marina.

3.- La principal atracció del parc ha de ser la seva qualitat intrínseca, la seva frondositat i la seva amplitud. Un parc com Déu mana pot ser un instrument pedagògic de gran ús per part dels escolars al llarg de tot l’any. S’hi poden incorporar elements recreatius coherents amb el parc, però no es que s’hi farien pel mer recurs de servir-se d’uns terrenys fàcil d’usar (que, d’latra banda, són d’una extensió molt menor del que es pensa). Cal dotar-lo, sobretot, de frondositat, suprimint el carrer Gènova perquè el barri del Pilar es converteixi en el cor intensament verd del tot el conjunt.

4.- El debat no es pot encotillar fixant-li un termini. Hem esperat molts anys; ara no ve d’un any. L’important és la participació.

I, evidentment, s’han de fer arribar a la ciutadania no solament les propostes i opinions de l’Ajuntament i dels òrgans per ell creats, sinó tota idea que sorgeixi en la ciutat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s