Nadal a Huix

Pontons em recordava el poble d'Huix

Mossèn Joan fa tres mesos que ha arribat a Huix, la seva primera parròquia. El d’aquest any serà el primer Nadal que celebri com a rector, i està ple d’il·lusió. De fet, estant en el seminari era un sentiment que com més s’acostava al sacerdoci més viu se li tornava, somiava en les misses de quan seria rector, i de totes, la que més esperava era la de Nadal.`

Huix és un poble de l’estil que sempre havia desitjat que li toqués. Almenys, en els començaments del seu ministeri. És petit, encaixonat en l’alta capçalera de la petita vall de la riera que li dóna nom, és una població relativament moderna perquè el poble antic el formaven unes quantes masies disperses, centrades per la parròquia romànica, que es troba al capdamunt del turó. Va ser a finals del segle XIX, amb l’arribada dels estiuejants que es va crear el nucli urbà, als peus del turó, al costat de la font on neix la riera d’Huix. Els diumenges el capellà baixa a dir una missa a la capelleta de baix, però la missa parroquial es celebra a dalt.

És un poble pagès i ni la mica de moviment que s’origina els estius ha canviat el ritme de la gent. Una gent gran perquè el jovent ha marxat a la capital comarcal, o ha anat a viure a Barcelona, on estudien i on troben feina. Els pagesos són una mena de gent molt arrelada a la terra. Sembla que els homes només s’interessin per les patates i, sobretot, per les pomes, dos fruits que es fan sota terra, un, i l’altre a les copes dels arbres. Viuen dels pomerars i, igual que les pomeres, els pagesos s’arrapen als camps, dels que, amb molt de treball, treuen els pocs diners que tenen.

Però avui és Nadal. “I Nadal —els ha dit mossèn Joan al matí, quan ha baixat a comprar el pa— és com el dia que floreixen les pomeres. És un dia diferent de tots els altres. Com quan després de setmanes de guaitar les pomeres sabeu que l’hivern ha passat, perquè els arbres ja han florit”.

Qui sap si el poble ha entès la metàfora del mossèn, això de comparar el Nadal a la florida dels arbres..! Sembla que no s’adoni que és la nit més freda de l’any, i que encara queda hivern per molts dies. Se l’han mirat, fins i tot han posat uns ulls rodons com les pomes, però com si els hagués anunciat que nevaria, han continuat asseguts a la vella taula del cafè, fent la partida de dominó.

Mossèn Joan està segur que a la nit la gent —el “seu” poble— pujarà a la missa del gall. Per això s’afanya a posar-ho tot a punt, les tovalles de l’altar, els gerros amb les flors que la senyora de la masia del costat li ha portat el matí. Prova els llums. I sobretot prepara amb cura la foguera davant de la façana del temple.

“Aquesta ni t—pensa— l’aire és ple del misteri de Nadal. Fins les estrelles del cel parlen de la bona nova. Els feligresos alçaran la vista i veuran la foguera que il·luminarà la façana. Segur que vindran, atrets per un impuls interior”.

Entra a la sagristia. “Al primer banc —imagina— s’asseuran els de Can Domènech”. De sobte s’atura. “Però jo predicaré per a tothom, sense fer distincions. Predicaré per al poble”. Ja s’hi troba: “Començaré solemne: En aquesta nit sacratlssima...” Obre el missal. Passa els fulls fins que apareix la missa de mitjanit; col·loca la cinta vermella i tanca el llibre.

“Potser no ho entendran, aquests pagesos, això de nit sacratíssima —es diu a si mateix— Però sí, ho han d’entendre per força perquè ho diré amb tota l’anima. …En mig del silenci de la nit, va néixer un nen que podent ser ric com ara un senyor de Barcelona, va voler ser humil i senzill com vosaltres, els pagesos i pageses d’Huix”. Això dels senyors de Barcelona li sembla que està a l’abast dels seus feligresos. Cada estiu veuen venir els senyors de ciutat, amb els seus cotxes i amb tota la parafernàlia, amb maletes i fins algun que carreteja la gàbia del canari. Mossèn Joan s’estremeix en pensar quant a prop de Jesús estan aquests pagesos, i pensa que els pastors que van acudir tan sol·lícits a la cova, no eren d’una fusta diferent. Mira el rellotge i s’adona que és tard. És l’hora del primer repic de campanes.

Agafa la corda i d’una forta estrebada fa giravoltar la campana, que expandeix el so agut que l’eco escampa per tota la vall. S’acosta al cairell del terraplè i, aguditzant la mirada, escruta el caminoi que puja, però no s’hi veu ningú. Fa el segon toc i quan queden només deu minuts per mitjanit, fa la darrera repicada, gronxant-se tot ell a la punta de la corda, com si volgués transmetre al bronze tota la seva força persuasiva.

Torna al mirador, no es divisa ningú i a baix, gairebé no hi ha cap llum encès. Mossèn Joan vacil·la. “¿I si m’hi acostés, i els digués que ja és hora que pugin?” Però potser el que més els convingui no és que els vagi al darrere… S’acosta a la foguera, aviva el foc. “A Betlem els pastors en van tenir prou amb la llum del portal…”

S’agenolla davant del sagrari i resa. Com si renyés a Nostre Senyor. Llavors li sembla sentir una veu que li diu que ell va fer molt de camí, per trobar l’ovella perduda. I mossèn Joan té com una revelació i una arrancada mística. ”En el primer Nadal hi va haver una anunciata, els àngels van baixar al fons de la nit i van convidar els pastors…” S’alça, es posa l’anorac damunt la sotana i es llença camí avall. Baixa de pressa, entra al poble, va directe a la casa de la senyora Maria, però està tancada i no s’hi veu llum. S’acosta a casa del Tonet, tampoc hi ha cap senyal de vida. Potserla Pepetade cal Coix… i se n’hi va. Veu llum a través de la finestra, truca, la dona, sense recuperar-se de l’ensurt, li diu que els homes són al cafè. Mossèn Joan dubta però, finalment, hi va. “Els pastors s’asseien vora el foc, potser també mataven la nit jugant a cartes…”

Quan els homes el veuen entrar es sorprenen. Hi ha el Tòful, al que li diuen el malparit. Es mira el rector, sorneguer, i li pregunta si les pomeres ja han florit. Mossèn Joan no capta la ironia. “No, no, no han florit… però ens ha nascut un nen, el nen Jesús”, diu emocionat. Els altres homes li pregunten si ningú no ha pujat. “Amb el fred que fa, i tant de nit i tan amunt…”, s’excusen.

El mossèn es panseix, és com si la llum del cor se li hagués apagat, i es queda palplantat mirant com els pagesos mouen les fitxes. El Cisco s’alça, acosta una cadira a la taula, agafa el mossèn pel braç i l’empeny suaument, tot dient-li: “Serà millor que segui amb nosaltres. Prengui’s una copeta, que l’escalfarà”. Mossèn Joan es mira el Cisco. No hi ha ironia en les seves paraules. I la seva mirada té una guspira de llum. S’asseu, es beu la copeta, es posa a jugar al dominó.

…………………………..

Quan ja entrada la matinada tot sol refà el camí de la vella església, no sap ben bé què pensar del seu primer Nadal a Huix. Ha tingut una gran decepció, i se sent trist, i dubta si ha obrat bé. “Si els hagués forçat —encara es recrimina— potser haurien pujat”. I afegeix: “Només que el Tonet m’hagués acompanyat, els altres haurien seguit…”

Tal volta ha begut una mica més del que hauria convingut. A estones s’ha d’aturar perquè no camina segur. També li ballen les idees fins al punt que no sap si ha acabat celebrant la missa al cafè, el cap li dóna voltes, li sembla que sí.

Quan arriba a la parròquia la foguera s’ha consumit i només hi ha un munt de cendra i les brases que fumegen. Entra a la rectoria, va a l’església, es mira el nen Jesús que ha posat damunt l’altar, amb el llitet ple de palla. Una imatge somrient. Llavors repassa com ha estat la primera missa del gall. De mica en mica l’escalforeta de l’església el reanima. I acaba pensant que aquesta escalfor que ara sent al cor no és efecte del vi que ha begut. Ho veu amb una claredat meridiana: mentre era al cafè amb els homes, Jesús ha nascut com fa vint segles, encara que no en una menjadora, sinó damunt d’una taula del bar, entre peces d’un joc de dominó.

Llavors s’alçà i sortí a camp obert. A llevant el sol ja treia el cap rere la serralada de Sant Salvador. Somriu feliç. Amb un punt de tristesa perquè sap que mai més viurà un Nadal tan autèntic.