“Les coses que passen no tornen més”

Vaig mantenint el Prímula tot esperant enllestir el nou blog, en el que hi haurà una secció en la que, quan algun fet em suggereixi un comentari, el pugui penjar. Però no serà la secció principal, ni apareixerà cada dia, com he vingut fent fins fa poc.

El comentari d’avui gira entorn de dos programes que he vist a TV3. El primer, dedicat a l’assetjament escolar. Tots n’hem sentit a parlar més d’un cop, d’això. Els Trenta Minuts d’avui no és un documental “savi” obre el tema però sí un relat humà i emotiu. Noies i nois donant la cara han parlat del molt que han patit, a l’escola, en ser víctimes del maltracta dels companys, de les burles, del menysteniment i fins i tot de les agressions físiques. I això –ha comentat una psicòloga- just quan la personalitat d’aquests noiets i noietes s’està construint. ¿Podem imaginar quines seqüeles poden deixar en aquestes personetes, quan s’està construint la seva personalitat? Una de les nenes assetjades no ho va resistir i es llevà la vida…

L’altre programa és el de l’Oms, El convidat. El personatge triat avui era Jaume Marsé, un home de classe mitjana que cursà la carrera de periodisme però que l’alcoholisme l’arrossegà a la indigència. Ara viu en la residència de l’obra social Arrels, i se sent agraït i fins i tot feliç. L’Oms li pregunta si  no li agradaria reprendre els lligams amb la família. Jaume Marsé li contesta que hi ha coses que, “un cop han passat ja no tornen mai més”. “És com quan un pont cau; ja no es refà, se n’ha de construir un de nou”. Impressionat per aquesta mena d’ataràxia, Oms li ha preguntat si no li queda ni una foto de l’Amparo, del seu fill, dels pares… La resposta no podia ser més contundent: “En tenia algunes però dormint al banc em van robar la bolsa on ho tenia tot; em vaig quedar sense res, també sense les fotos”.

Gent pobre, gent que pateix… El documental de manera discreta es passeja pel món lumpen de Barcelona. “Un món que no veiem perquè les coses que no ens agraden, no les mirem”. Que bé que ens les mostri la televisió, i amb l’empatia encomanadissa d’el convidat.

Llibertat i sentit comú

És delicat, parlar del tema, però ho faig. Em refereixo al conflicte que es pugui donar entre la llibertat d’expressió i el respecte als altres. La llibertat d’expressió és un dret de totes les persones. Però, com qualsevol dret individual, quan s’exerceix en una col·lectivitat pot tenir un límit, derivat del respecte als altres. De facto, ho contemplem en un munt de coses. Les expressions masclistes, l’elogi del nazisme, la incitació a la violència, passejar nu per la Rambla, assistir al Liceu amb bikini… ¿no són coses no acceptades?

L’àmbit de la llibertat d’expressió es mou condicionat per la societat. Coses que contradir-les avui no té cap conseqüència, segles enrere produïen guerres salvatges. Quantes lluites i quantes morts, arran de les disputes de religió entre els mateixos cristians, catòlics contra protestants, cristians occidentals contra cristians orientals!

¿És que un diari o un web que accepta escrits dels lectors no censura els que són ofensius? En principi diria que som lliures i que hem de defensar la llibertat d’opinió “de totes totes”, com a dret inalienable que és, però una altra cosa és la pràctica (i en coses intranscendents), en què les virtuts del respecte, de la prudència i també el sentit de l’oportunitat, poden modular-lo. ¿No hi ha coses que no les mostrem als nens perquè no los entendrien, o imatges i notícies que advertim als espectadors que els poden “ofendre”? De fet no caldria cap prohibició sinó que hauria de bastar el sentit comú. Més, quan –com passa amb les caricatures de Mahoma– exercir aquest dret caus uns efectes tan perniciosos com la crispació, l’odi, la mort… i l’enfrontament de dues civilitzacions.

A part que les persones que no han descobert la llibertat les atraurem més dialogant i amb simpatia que no pas ferint-les.

7. Felicitats, Àlex!

Foto Edgard Sánchez Yataco

Benvolguda Àlex, ahir vaig arribar tard però a temps per votar a favor teu en aquestes primàries d’ICV, i per felicitar-te  per l’elecció com a cap de llista, referendada per les paperetes que vam dipositar en l’urna, encara que, com en les canonitzacions antigues, la gent de la formació política i els simpatitzants que t’has guanyat amb el teu treball i, sobretot, amb la teva empatia, ja t’havíem elegit. El que passa, però, és que et fiques en una història enrevessada i en la que penso que ICV –com t’he dit més d’un cop– du el pas equivocat. Potser per la comprensible preocupació de “desaparèixer” enmig dels moviments tectònics que viu la política catalana. La por en moments de crisi sol fer que hom es tanqui en les antigues ciutadelles.

Em va agradar  molt el teu parlament. Pel fons i per la forma. Pels punts forts que vas remarcar: la democràcia, el poble i el canvi. Sobretot et demanaria que accentuïs això del canvi que per mi és el que els costarà més als partits tradicionals, preocupats més per “guanyar” que per fer que el “vencedor” sigui el poble. Vas dir que no es tracta d’anar contra de ningú sinó de bolcar-se a un treball a favor del poble; dirigir-s’hi no qui ven el millor programa (el “més d’esquerres, o el més de dretes, o el més de centre, segons el partit que el presenta), sinó acostar-s’hi amb la promesa de treballar fins aconseguir que sigui la població la que dissenyi el programa de la Santa Coloma de demà. El govern municipal el que ha de fer és posar els tècnics i el treball logístic, i l’empenta, al servei dels ciutadans, perquè siguin ells els qui facin aquesta feina, conjuntament amb els polítics.

Precisament quan celebràvem la teva designació, feia només un dia que havíem presentat el llibre del Pla Popular (¡confegit en temps de la dictadura!). ¿T’imagines quin pla de futur –com tu et vas comprometre a promoure– no podríem fer si la ciutadania, els professionals i l’ajuntament, tots a l’uníson,  dissenyàvem el Pla Estratègic Santa Coloma 2050? Escolto parlar de dretes i esquerres com qui branda vells catecismes. Però, de cara a la ciutat ¿no és mes encertat “partir dels “probleme” de la gent i dels “obstacles” i “oportunitats” que té la ciutat, convidant la ciutadania i tots els partits a afrontar-los, i fer camí junts, el més lluny possible? En una ciutat són pocs els problemes que es puguin adscriure a les diferents ideologies; fàcilment es podria fer un Pacte de Ciutat, assumible per la majoria de ciutadans i ciutadanes.

Estimada Alexandra: si és per aquest “pacte” i  per fer una política al servei de les persones i de la ciutat,  compta amb mi.

————-

N o t a: en el pròxim escrit escriuré sobre el Pla Estratègic Santa Coloma 2025.

6. Immers en el misteri

Any 1966, diumenge, missa a la parròquia del Fondo

Avui presentem el llibre del Pa Popular. Molts anys d’esperar-lo i, des d’uns mesos ençà, la mena de neguit de fer-lo, tot acompanyant el dur treball de l’Odei. Anit vaig estar-ne repassant un exemplar. Llegint en diagonal el text i veient les moltes fotografies  aque conté vaig tenir la sensació de viatjar a aquell temps, i retrobar records mig esvanits per la boira de l’oblit. Veig que hi surto bastant, tant com autor de diverses fotos de quan era a la parròquia i a Grama com de quan era regidor de l’Ajuntament, com també com participant en l’elaboració del pla alternatiu.

M’ha xocat, però, el sentiment que la visita que he fet a aquells anys m’ha provocat. Al constatar com tot “allò” queda com incrustat en un episodi de la història, que ja ha passat i no  em pertany, tinc la sensació que som actors que sortim un temps a l’escena, fem el paper que se’ns ha assignat, i prou. Ser una peça d’un engranatge fent una feina que podia haver fet un altre, com de fet ha anat passant; rere meu a la parròquia van anar-hi altres capellans i a l’Ajuntament hi ha hagut uns sèrie de regidors d’Urbanisme que m’han succeït…

Em preguntava, anit, què és el que ara valoro com més “personal”, de tot el que vaig viure aquells anys. I, sabeu quina imatge m’ha vingut? La d’una velleta que, trobant-me jo a la sala d’espera de la parròquia –plena de nois i noies de la JOC–, se m’acostà, s’agenollà davant meu, em besà les mans i digué mig plorosa: “Muchas gracias, padre, por el milagro que me ha hecho!” I s’alçà i va escapar com una exhalació. Als nois i noies que em van preguntar quin miracle havia fet els vaig dir que no ho sabia, i que ni tant sols coneixia la velleta. ¿Potser una pregària, potser una paraula dita al vol en un sermó, potser una sentència de Jesús que va escoltar i que li donà la pau..?

La vida és un msiteri. Aturar-me i intentar escrutar-lo. Això voldria que fos el blog que preparo.

Matí Al riu

Penjo una foto que vaig fer diumenge passat. Un dia molt bonic, fred, netíssim.  Vaig passejar seguint el riu, per la pista de dalt. Molta gent, tant a dalt com a baix.  Famílies, moltes bicicletes, grups practicant algun esport sobre la catifa verda.

Les gavines, com sempre, formant damunt de l’aigua. Qui ens havia de dir, que veuríem fet realitat el nostre somni! , La “clvzguera” fins i tot amb peixos.

Ho cantàvem amb fe: “El pueblo unido jamás será vencido”. Actualment, de problemes no ens en falten.  Estem pendents de l’entesa de Mas i Junquera. Que necessària, l’entesa dels polítics! Tinc fe en ells, però del que estic segur és de la gent; del poble, de la unitat de la societat civil, que acabarà arrossegant els polític

Un somni,  que espero veure realitzat