7. Felicitats, Àlex!

alex

Foto Edgard Sánchez Yataco

Benvolguda Àlex, ahir vaig arribar tard però a temps per votar a favor teu en aquestes primàries d’ICV, i per felicitar-te  per l’elecció com a cap de llista, referendada per les paperetes que vam dipositar en l’urna, encara que, com en les canonitzacions antigues, la gent de la formació política i els simpatitzants que t’has guanyat amb el teu treball i, sobretot, amb la teva empatia, ja t’havíem elegit. El que passa, però, és que et fiques en una història enrevessada i en la que penso que ICV –com t’he dit més d’un cop– du el pas equivocat. Potser per la comprensible preocupació de “desaparèixer” enmig dels moviments tectònics que viu la política catalana. La por en moments de crisi sol fer que hom es tanqui en les antigues ciutadelles.

Em va agradar  molt el teu parlament. Pel fons i per la forma. Pels punts forts que vas remarcar: la democràcia, el poble i el canvi. Sobretot et demanaria que accentuïs això del canvi que per mi és el que els costarà més als partits tradicionals, preocupats més per “guanyar” que per fer que el “vencedor” sigui el poble. Vas dir que no es tracta d’anar contra de ningú sinó de bolcar-se a un treball a favor del poble; dirigir-s’hi no qui ven el millor programa (el “més d’esquerres, o el més de dretes, o el més de centre, segons el partit que el presenta), sinó acostar-s’hi amb la promesa de treballar fins aconseguir que sigui la població la que dissenyi el programa de la Santa Coloma de demà. El govern municipal el que ha de fer és posar els tècnics i el treball logístic, i l’empenta, al servei dels ciutadans, perquè siguin ells els qui facin aquesta feina, conjuntament amb els polítics.

Precisament quan celebràvem la teva designació, feia només un dia que havíem presentat el llibre del Pla Popular (¡confegit en temps de la dictadura!). ¿T’imagines quin pla de futur –com tu et vas comprometre a promoure– no podríem fer si la ciutadania, els professionals i l’ajuntament, tots a l’uníson,  dissenyàvem el Pla Estratègic Santa Coloma 2050? Escolto parlar de dretes i esquerres com qui branda vells catecismes. Però, de cara a la ciutat ¿no és mes encertat “partir dels “probleme” de la gent i dels “obstacles” i “oportunitats” que té la ciutat, convidant la ciutadania i tots els partits a afrontar-los, i fer camí junts, el més lluny possible? En una ciutat són pocs els problemes que es puguin adscriure a les diferents ideologies; fàcilment es podria fer un Pacte de Ciutat, assumible per la majoria de ciutadans i ciutadanes.

Estimada Alexandra: si és per aquest “pacte” i  per fer una política al servei de les persones i de la ciutat,  compta amb mi.

————-

N o t a: en el pròxim escrit escriuré sobre el Pla Estratègic Santa Coloma 2025.

Anuncis
Publicat dins de Dia a dia | Deixa un comentari

6. Immers en el misteri

6 missa  diumenge

Any 1966, diumenge, missa a la parròquia del Fondo

Avui presentem el llibre del Pa Popular. Molts anys d’esperar-lo i, des d’uns mesos ençà, la mena de neguit de fer-lo, tot acompanyant el dur treball de l’Odei. Anit vaig estar-ne repassant un exemplar. Llegint en diagonal el text i veient les moltes fotografies  aque conté vaig tenir la sensació de viatjar a aquell temps, i retrobar records mig esvanits per la boira de l’oblit. Veig que hi surto bastant, tant com autor de diverses fotos de quan era a la parròquia i a Grama com de quan era regidor de l’Ajuntament, com també com participant en l’elaboració del pla alternatiu.

M’ha xocat, però, el sentiment que la visita que he fet a aquells anys m’ha provocat. Al constatar com tot “allò” queda com incrustat en un episodi de la història, que ja ha passat i no  em pertany, tinc la sensació que som actors que sortim un temps a l’escena, fem el paper que se’ns ha assignat, i prou. Ser una peça d’un engranatge fent una feina que podia haver fet un altre, com de fet ha anat passant; rere meu a la parròquia van anar-hi altres capellans i a l’Ajuntament hi ha hagut uns sèrie de regidors d’Urbanisme que m’han succeït…

Em preguntava, anit, què és el que ara valoro com més “personal”, de tot el que vaig viure aquells anys. I, sabeu quina imatge m’ha vingut? La d’una velleta que, trobant-me jo a la sala d’espera de la parròquia –plena de nois i noies de la JOC–, se m’acostà, s’agenollà davant meu, em besà les mans i digué mig plorosa: “Muchas gracias, padre, por el milagro que me ha hecho!” I s’alçà i va escapar com una exhalació. Als nois i noies que em van preguntar quin miracle havia fet els vaig dir que no ho sabia, i que ni tant sols coneixia la velleta. ¿Potser una pregària, potser una paraula dita al vol en un sermó, potser una sentència de Jesús que va escoltar i que li donà la pau..?

La vida és un msiteri. Aturar-me i intentar escrutar-lo. Això voldria que fos el blog que preparo.

Publicat dins de Dia a dia | Deixa un comentari

Matí Al riu

image

Penjo una foto que vaig fer diumenge passat. Un dia molt bonic, fred, netíssim.  Vaig passejar seguint el riu, per la pista de dalt. Molta gent, tant a dalt com a baix.  Famílies, moltes bicicletes, grups practicant algun esport sobre la catifa verda.

Les gavines, com sempre, formant damunt de l’aigua. Qui ens havia de dir, que veuríem fet realitat el nostre somni! , La “clvzguera” fins i tot amb peixos.

Ho cantàvem amb fe: “El pueblo unido jamás será vencido”. Actualment, de problemes no ens en falten.  Estem pendents de l’entesa de Mas i Junquera. Que necessària, l’entesa dels polítics! Tinc fe en ells, però del que estic segur és de la gent; del poble, de la unitat de la societat civil, que acabarà arrossegant els polític

Un somni,  que espero veure realitzat

Publicat dins de Dia a dia | Etiquetat com a | Deixa un comentari

5. La utopia del Pla Popular

tarja 4_Maquetación 1.qxd

El Punt-Avui d’aquest diumenge publica un llarg reportatge de la periodista Sara Muñoz arran de la presentació, dimecres vinent, del llibre de l’Odei Antxustegi-Etxearte sobre el Pla Popular. Fent-se ressò del llibre, l’Odei afirma que el pla ha estat l’instrument programàtic de què s’ha servit l’Ajuntament democràtic per transformar la ciutat suburbial de Santa Coloma, en la ciutat bona per viure-hi d’avui. L’Odei subratlla que rere el treball de l’arquitecte Xavier Valls Bauzà, “pare” del pla, hi havia una filosofia del que havia de ser l’urbanisme, que es pot resumir amb l’axioma “La ciutat és la gent”.

Indubtablement el Pla Popular va ser la cristal·lització pràctica d’aquest axioma. Hi penso particularment aquests dies, afectat pels fets de París. Llegeixo que els terroristes eren joves que vivien en la banlieu de la ciutat. En el “no lloc”. En la marginalitat, l’abandó, la discriminació i la pobresa. A tocar de l’opolent ciutat de les llums. ¿Té res d’estrany que persones amargades, ressentides, desconcertades i escindides -pel binomi mal conjuntat de religió i progrés- reaaccionin amb odi, i creguin que fan un món millor lluitant contra l’Occident, vist com  el Mal?

Vaig fer-ne ahir un apunt, elogiant el sistema de la integració que vivim a Catalunya. Remarco la necessitat d’intensificar-lo: rebre amb els braços oberts els nouvinguts, fer-los sentir els valors de la seva cultura (inclosa la religió), ajudar-los a conèixer-la en profunditat, mes enllà del folklore (que també hem de fer nostre). I fer-los conèixer els nostres valors, alhora que ens interessem de sebò pels seus, per la riquesa de cultures tan grans, com la xinesa, l’àrab, la hindú (no cal dir la de l’Al-Andalus)….

Un Pla Estratègic fet no de dalt aa baix, sinó des de baix, amb els de dalt posant-se al servei de la gent. Com vam intentar amb l’avortat Pla Estarègic Santa Coloma 2000.

Publicat dins de Dia a dia | Deixa un comentari

4. Arran de l’atemptat de París

Proyecto1_Maquetación 1.qxd

Quan ja funcioni el nou blog, a fets com el d’ahir, l’atemptat de París, també els dedicaré una glossa. Són massa grossos, com per no aturar-m’hi. Pel seu pes, i per les conseqüències que se’n poden derivar. ¿Som a l’inici d’una guerra de civilitzacions?

Els analistes parlen del desconcert que viuen molts joves del món islàmic. Segles enrere l’islam va ser a Europa capdavanter del món cultural. Només cal evocar l’Al-andalus, l’escola literària i científica del califat de Còrdova, la magnificència dels seus palaus, el ric conreu del camp… I ara aquests joves es troben enmig de dos móns, que els té desorientats: d’una banda, el de la religió que els lliga a uns costums tancats però els identifica, i, de l’altra, l’Europa secular, amb una societat lliure, on la gent viu bé però amb uns costums que ells veuen com immorals.

El drama els esquinça l’ànima i, a més, se senten víctimes de l’Occident opolent, que s’imposa als països pobres sota la llei del mercat. Ho pateixen sobretot els immigrants que viuen als afores de les grans ciutats, en les banlieux, on no se senten del país on viuen, sinó víctimes, marginats i maltractats. No ens hauria d’estranyar que cerquin en l’Al-Qaïda i la jihad una sortida, que se’ls pot aparèixer heroica i venjativa…

Comparant els guetos que he vist a França –a Tolosa, concretament, i a Perpinyà– he pensat en la sort que tenim aquí, on, fins i tot a barris com el del Fondo, tan ple d’immigrants,  els nouvinguts no viuen apartats sinó barrejats amb tothom, i els seus fills van a les escoles públiques i l’Ajuntament els ofereix l’atenció d’uns bons serveis socials. I, el que és molt important, no són vistos com estrangers sinó que gràcies al tarannà acollidor de la gent d’aquí i a la política de Catalunya –amb la immersió lingüística com una peça clau– poden sentir-se catalans, com qualsevol altre ciutadà.

Almenys de moment, vivim en pau. Però les conviccions són dèbils i els sentiments (de naturalesa volubles) es poden enverinar amb facilitat. ¡Que important que és que els qui creen opinió no cessin d’inculcar-nos l’estima i el respecte envers els nou-vinguts!

Publicat dins de Dia a dia | 1 comentari

3. Mentrestant…

3

Viatgea peu de Josep Pla amb Camilo José Cela

Dono voltes a la idea del nou blog, no només de l’estructura sinó també del contingut. Amb la contradicció que experimento entre les ganes de fer coses i la necessitat d’aturar-me i viure amb una major dosi de llibertat, per aprofitar el do que se m’ofereix de gaudir de la vida, més grans quan el temps es fa més curt. Des de molt jove se m’inculcà el valor de la dedicació als altres i. fer-ho, és per mi una font de goig i, al mateix temps, un antídot contra el sentiment de la fugacitat de la vida, que em du a cercar les coses que superen d’alguna manera la “mort”. Sempre he tingut present l’advertència de sant Joan de la Creu: “Al final de la vida se’ns examinarà sobre l’amor”.

Tinc el temps ben ple. Enllesteixo coses embastades; poso ordre als escrits, els corregeixo de cara a l’arxiu, escric per la web del Fòrum i, fins ara, per Prímula i pel Butlleti de les parròquies colomenques; formo part de la junta de Fòrum-Grama i dels Debats… i hi ha moltes reunions, les trobades amb els amics, amb la família, les visites… A banda d’aquesta activitat dedico temps a la lectura; tinc una pila de llibres que m’esperen i, tot just n’obro un, un altre em reclama. Un exemple: en pocs dies he llegit el llibre pòstum de la Maria-Mercè Marçal i el que li dedica Caterina Riba, he acabat les Cartes des de la presó del teòleg Bonhoeffer i El pelegrí, autobiografia de sant Ignasi de Loiola. I he començat el darrer de Josep Pla, La vida lenta (que em van dur els Reisahir), i com a lectura de fons, llegeixo capítols del llibre de Antonio Blanch sobre els autors que voregen el tema de la fe, cosa que m’empeny a la lectura d’alguns dels escriptors que estudia, com en aquests moments, el poeta Hölderlin.

Fer el que faig m’agrada. No obstant, experimento un cert esquinçament, que he descobert que Pla el patia en grau superlatiu. Així ho expressà en el seu dietari (14 de gener de 1956): “La fatiga d’escriure pels diaris arribarà un moment que será insurmontable. Quan veig que a fora fa tan bon dia i jo estic amarrat, com un presidiari, a aquesta taula de la xemeneia, em desespero”. Ell ho havi de fer perquè s’hi guanyava la vida mentre que jo ho faig dut per la meva vocació. El que em cal, però, és que l’agenda no em domini i que trobi un equilibri que em permeti “sentir més plenament” el goig de viure.

Publicat dins de Dia a dia | Deixa un comentari

Esperit nadalenc

11 b

He llegit els dos comentaris a peu de la glossa d’ahir. Us agraeixo el que escriviu però, com diu la cançó, n oagafeu la mena de comiat que faig com un adéu, sinó com un canvi. A la web del fòrum escriuré amb regularitat (setmanal?) com a opinador, especialment a partir de les lectures i dels fets que ens concerneixen; i sobre la ciutat en general. I en el nou blog hi penjaré escrits més personals, més semblants al que és un diari.

El que vull és deslligar-me de la mena d’obligació que sentia d’escriure cada dia, i amb massa atenció a les coses que s’anaven succeint. La forma de fer-ho encara no la tinc clara. M’agradaria que hi hagués una secció (la principal) amb el text del que en dic “el diari”. I que l’acompanyés, com en una columna lateral, un espai més deslligat, on anotar suggerències, petits comentaris, alguna recomanació de lectura, alguna notícia que em concerneixi…

També m’agradaria que els comentaris que m’envieu no quedessin ocults, sinó que apareguessin sota els meus escrits, visibles ja d’entrada. Miraré si algú m’ho fa possible. I que es poguessin convertir en un diàleg, quan l’amic o l’amiga que fa el comentari ho desitgés.

No sé: potser el nou blog serà molt semblant al que és ja la Prímula. Però menys regular, més personal, més viu, ¿més íntim?, ¿més participat? Quan ho tingui més treballat, us ho comunicaré.

Avui –i com una introducció al canvi– penjo una historieta que m’ha enviat la Fina Mirallles, que m’ha encantat. Una historieta nadalenca, que expressa molt bé el sentiment genuí d’aquests dies. El tema de la fe, la manera ingènua i innocent –diferent!– de veure el món, les persones, la vida… amb l’esperit que ens encomana el Nadal. Viure cada dia l’espera daquest món millor –l’advent– , amb la creença que també cada dia és Nadal.

Si voleu cliqueu una vegada sobre video i espereu una miqueta.
Es un encant.

 

Publicat dins de Dia a dia | Deixa un comentari