5. La Dona

La humanitat la componem, gairebé a parts iguals, els homes i les dones. Contemplades per l’home, les dones adquireixen un halo de misteri. Si ja de natural el coneixement d’una altra persona sempre és difícil, com que la dóna és força diferent de l’home, conèixer-la, als barons pot resultar-los gairebé impossible (i suposo que a les dones deu succeir-los el mateix, respecte dels homes). Potser l’aurèola de misteri que envolta la dona explica l’atractiu que el món femení exerceix sobre l’home. Contràriament a com som nosaltres, que vivim abocats cap enfora, tenim la sensació que la dona viu girada cap endins, com si el més ric d’ella fos la seva vida íntima.

Sens dubte el sexe és a la base de l’atracció que els homes i les dones sentim, mútuament. El sexe és una de les passions fonamentals dels humans, de la que se serveix la natura per assegurar la continuïtat de l’espècie. L’impuls a trobar-se i unir-se és tan fort perquè no obeeix a un lliure voler, sinó que neix d’un imperatiu indefugible de la vida. Sorgeix de molt endins, del fons de l’ésser, i en modela la manera de ser.

Aquesta cerca de “l’altre”, en els humans va més enllà de les funcions biològiques; és un moviment que posa en marxa tota la persona. La complexitat de l’home i de la dona fa que el sexe i l’amor no quedin reduïts, ni sotmesos, a la sola funció reproductiva, i que el buit que sentim com a éssers concrets, doni peu a uns fenòmens exclusius dels humans, com són l’amistat i l’amor.

Plató fa dir a Aristòfanes, en El banquet, que els humans abans que Júpiter els castigués partint-los en dues meitats per tal d’afeblir-los, per haver intentat d’escalar l’Olimp, eren éssers complets: Però, un cop que van ser escindits –una part masculina i una altra femenina–, van errívols pel món, cercant desficiosos la part perduda, i no s’aquietaran fins que per l’amor compartit recuperin la completesa, i trobin l’estabilitat emocional. És una imatge o un mite en què no m’hi he aturat gaire, però penso que Plató se’n serviria per il·lustrar la seva concepció segons la qual les ànimes vivien en el món de les Idees, en estreta comunió amb elles, abans d’habitar en els cossos materials, com en una presó, anhelant alliberar-se’n per unir-se novament amb la Bellesa i el Bé ideals.

Jo crec que en la recerca de la dona per part de l’home (i en la recerca de l’home per part de la dona) hi ha l’empenta de la vida. Cap individu té tot sol la perfecció humana, l’ha de buscar fora d’ell, i només en l’encontre amb els altres frueix d’una certa plenitud, que arriba a la més gran fondària quan, a través de l’amor, es fon amb la persona estimada. I, perquè la unitat aquí en la Terra mai no és perfecta, l’amor és un neguit insaciable i la persona amada pot erigir-se en el símbol de l’ideal, sempre perseguit, mai assolit del tot.