(5. La dona) / L’etern femení

L’etern femení

No és estrany que al llarg d’uns segles la dona s’hagi convertit en l’encarnació de l’ideal, en una cultura predominantment feta pels homes. De l’atracció personal que sent l’home per la dona es passà a la seva idealització, i se la convertí en el símbol de la meta més alta que persegueix la humanitat.

Els qui quan érem adolescents vam ser educats en aquesta visió romàntica de la dona, somiàvem en la dona que havia de ser la nostra dama. La noia era un món atractiu i divers que ens atreia, com la promesa d’uns plaers que van des de la fruïció del sexe “prohibit” fins a les més altes expressions de l’encontre de dues ánimes. Avui, superada la separació dels nois i les noies, sembla que l’idealisme ha estat substituït per una visió en què predomina el companyerisme i l’erotisme.

El cos de la dona és una invitació a l’aventura amorosa. El desfici passional comporta, alhora, la descoberta del jo profund de les dues persones, i cada una d’elles fa l’experiència de ser ella mateixa, en el reconeixement exclusiu que en fa l’altra persona, fent-li sentir que per a ell (o per a ella) és un ésser molt important, estimat amb tota la intensitat possible, i amb gelosa exclusivitat.

Hi ha el sexe, una passió molt forta i potser dominant. Una passió que a més té com a objecte no un bé valuós però inanimat, o irracional, sinó una persona dotada d’una rica interioritat. I hi ha la bellesa. En la dona, és una bellesa en la que lluu la gràcia, la delicadesa, l’harmonia, la lleugeresa, un cert halo de morbidesa ingràvida. L’home intueix que és un cos per abraçar i fondre-s’hi, units els cossos i les dues ànimes. En el cos es transparenta l’ànima i la persona sencera (a través dels ulls, del somriure, dels gestos), i desperta una atracció captivadora.

En l’edat antiga la dona s’assimilà a la bellesa. L’escultor que feia una Venus no retratava “una” dona, sinó “la” dona, és a dir, la bellesa. En un dels seus Diàlegs, Plató fa dir a Hípias que “la bellesa és una noia bella”, responent a la pregunta que Sòcrates li havia fet sobre què era la bellesa.

L’expressió més romàntica de l’anhel d’aconseguir els favors de l’amada és la que donà peu a l’amor cortès, en l’Edat Mitjana, quan la dona es converteix en la raó última de la vida i de les aventures del cavaller. En certa manera, és l’encarnació de tots els ideals, i serveix d’emblema tant per al guerrer, com per a l’artista, com per al creient. Ja abans, l’Església havia elevat la dona, en la figura de la Mare de Déu, al cim més alt de l’univers cristià. Col·locada entre Déu i els homes, era el camí de la nostra salvació. Per a Dant Alighieri –més modern–, és Beatriu qui exerceix aquest paper i fa d’ella, en la Divina commedia, l’àngel que el porta al cel. En el sonet XXI de la Vita nuova havia escrit que Beatriu transparenyava l’Amor (amb majúscula) en la mirada, de forma que allò que esguardava es esdevenia gentil:

Ne li occhi porta la mia donna Amore,
per che si fa gentile ciò ch’ella mira;
ov’ella passa, ogn’om ver lei si gira,
e cui saluta fa tremar lo core.

Amb tot, quan Dant ja és al cel i és a punt de veure Déu, sant Bernat és a la Mare de Déu que es dirigeix, per tal que obri els ulls de Dant perquè pugui veure la faç de Déu: Vergine Madre, figliadel tuo figlio –li diu amb atrevidíssima i poètica invocació-, deslliga’l “de tot núvol mortal / [perquè] se li pugui obrir el Bé suprem”. Això sí, ajuntant-se a la preguera del sant, hi ha Beatriu.

Aquest paper de la mare de Déu, des de fa molts segles ha desvetllat la confiança en la verge Maria d’un nombre ingent d’homes i dones de la cristiandat, estesa per tot el món, que han vist en Maria una intercessora maternal, davant de Déu. J. W. Goethe acaba  l’atzarosa vida del protagonista del seu monumantal Faust amb la seva salvació, després que ha estat condemnat a l’infern, gràcies a la  intervenció de la mare de Déu. El cor celestial canta:

El transitori
      És sols paràbola.
      Ací es performa
      El que ens mancava;
      L’indiescriptible
      Esdevé un acte aquí;
      Atrets som tots els homes
     de l’etern femení.

Faust, temptat tota la vida pel diable Mefístòfeles i lligat a Margarita, que l’esperona a anar sempre més enllà, troba en una altra dona -la mare de Déu-, l’amor redemptor. La “dona” en el Faust és l’esca del pecat i, alhora, de la superació final. L’etern femení, que marca profundament la vida de l’home.

El que no sé és quin paral·lel seria el que es desprendria de la visió que la dona té dels homes. Com seria, vist per elles, l’etern masculí?