(5. La dona)

Wang Meifang

La dona perfecta

He viscut la infància com qui diu sense tenir a prop la presència femenina. La mare es va morir quan érem molt petits (em faltaven dos mesos per fer el tres anys) i no vam tenir cap germana. Els anys immediats a la nostra orfandat van ser els de la Guerra Civil, viscuts absolutament aïllats de tothom, amb només l’àvia que ens cuidava, ja gran i mancada de salut. L’absència femenina em va predisposar a idealitzar més fàcilment la dona: suposo que sense adonar-me’n, en les noies, a mesura que creixia, em venia al pensament el model de la dona-mare enyorada. (I, ni que sigui entre parèntesi, em pregunto si en el fons de la pulsió vers la dona, tant en els homes com en les dones, no hi ha un retorn a la mare).

A configurar el model de dona s’hi ajuntava la figura de la Mare de Déu. Si és cert que al col·legi se’ns parlava poc de les noies i gens del sexe, en contrapartida se’ns inculcava la devoció mariana fins al punt que la Mare de Déu venia a ocupar el lloc que la dama havia tingut per als cavallers de l’Edat Mitjana. Aquest culte tenia una perfecta concreció en la cèlebre Congregació Mariana dels jesuïtes, a què vaig pertànyer uns quants anys, particularment en la pràctica de la devoció anomenada sabatina, una mena de vetlla que els congregants fèiem en honor de la Immaculada Concepció, que havíem proclamat la nostra reina.

Tornant a les noies, recordo que al col·legi se’ns deia que tots teníem predestinada la que havia de ser la nostra esposa, gairebé com un do dels cels, una noia perfecta. Incorporant la noia al pla que Déu tenia de nosaltres, se’ns inculcava un ideal d’amor espiritualista, de puresa, convertint la noia en un àngel bo, a qui se li assignava un paper semblant –respecte de nosaltres–, del que la Mare de Déu oficiava envers els fidels.

Per reconèixer-la, un autor llavors de lectura obligada per als joves la definia amb tres lletres (tres B), que eren les inicials de les paraules italianes Bella, Bona i Brava, amb les quals retratava les qualitats sobresortints de la dona ideal: havia de ser bonica, bona i coratjosa.

Transcorreguts molts anys, no diré que aquella educació m’hagi estat un llast; en aquest camp del sexe i de l’amor un punt d’idealisme i de romanticisme fins i tot és d’agrair. Però he hagut de complementar, i amb dosis importants, la falta de realisme, de naturalitat i de comprensió sobre el sexe, els sentiments i les dones.

Companya

Una visió realista de la dona la retorna a allò que ha de ser, respecte de l’home: una companya. No som ni millors ni pitjors, els uns i les altres, simplement “som”. Amb moltíssimes similituds, essencialment iguals, amb els mateixos drets, encara que amb notables diferències en la manera de ser i d’actuar.

Segurament l’educació mixta que reben avui els nens i les nenes eliminarà molts dels prejudicis i tabús antics, que sorgien quan es feia una estricta separació de sexes i el sexe gairebé es condemnava. La convivència des de la infància facilitarà que el mutu coneixement s’adquireixi d’una manera natural. L’ambient, en haver deslligat el sexe del pecat, i la naturalitat amb què les relacions es produeixen, hi ajudaran.

Si jo hagués de subratllar el guany que crec més important dels temps moderns en aquest camp diria que és que ha resituat la dona en el paper de companya de l’home. Tant ell com ella són éssers autònoms, propis del seu destí. L’actual convivència ens l’acosta, abaixant-la de la regió ennuvolada en la que se la desplaçava, en una concepció exageradament idealista d’anys anteriors, i marcadament masclista. Avui la dona (almenys de dret), pot viure en peu d’igualtat amb els homes. Vivint en un mateix pla, les peculiaritats pròpies de la diferència de sexes es produeixen amb tota naturalitat i enriqueixen les relacions humanes. És un camí que hem encetat d’un temps ençà, i encara no tenim prou dades per escatir els beneficis que ens aporta, però és segur que la trobada normal d’homes i dones en tots els plans de la vida serà enormement beneficiosa.